Li agrairia, em dediques uns minuts del seu temps llegint aquest correu que no es res més que una reflexió i que m'agradaria compartir amb vostè.
Soc un funcionari que fa vint anys que treballa per l'administració, desenvolupant la feina d'auxiliar de geriatria en una de les residències pròpies de la Generalitat. D'aquests vint anys, els deu primers van ser depenent de la Diputació de la meva província fins a ser traspassat jo i el centre a la Generalitat.
En aquests primers anys la meva feina es desenvolupava en un centre vell i poc adaptat a les necessitats dels padrins, que es compensava amb l'esforç d'uns treballadors motivats per donar a aquells padrins el millor que teníem: interès per fer-los la vida més agradable, voluntat de formar-nos i la complicitat d'uns superiors implicats en aconseguir millores pels padrins que ateníem i pels treballadors que els atenien.
Aquell asil on jo vaig començar a treballar s'ha convertit en una residència moderna, estèticament molt agradable, còmoda i dotada de molts més mitjans. Aquesta residència d'avui és el fruit de la feina de l'anterior govern, cosa absolutament lloable si no fos perquè no és més que una residència aparador, on la imatge i l'aparença estan per davant d'allò que és el més important de tot, padrins i treballadors.
Fa vint anys quan vaig començar a treballar quasi bé no teníem res i durant aquells primers deu anys, on tot el referent a padrins i residències estava molt verd, l'interès de tots plegats ens feia trobar solucions als problemes de tota mena que ens sorgien, i sense sabéreu vam gaudir de la satisfacció de treballar en equip. Avui es parla molt de la feina en equip, però la realitat és que s'imposen registres, procediments, protocols, organització, funcions, calendaris laborals, etc., sense consultar res. En aquells temps érem pocs per atendre a molts padrins i el sou no era res de l'altre món. Avui som un bon grapat de treballadors i els sous han millorat. Però la majoria dels que portem molts anys, hem perdut o estem perdent l'entusiasme per continuar fent camí, millorant les condicions dels nostres centres, usuaris i les nostres pròpies, que potser són les úniques que els interessen als que porten pocs anys en aquesta feina. Actualment, es troba molt a faltar, no sol en nosaltres sinó en els nostres tècnics i superiors, i això encara és més greu la IMPLICACIÓ amb el treball que ens toca fer dins de la feina de cada un i sumar-la al conjunt per enriquir-nos mútuament.
Vostè ara començarà a visitar les residències pròpies. Totes suposo que com la nostra estaran immaculades, amb un director disposat a ensenyar-li el bonic que ho té tot, presentant-li als padrins més presentables i als treballadors que per torn no els hi queda més remei que ser-hi, però segurament marxarà sense saber com funciona aquella residència, com està organitzada, quin fem dels equips informàtics, quin nivell d'informació tenen els padrins (no sol els de centre de dia), que relació tenen els familiars amb el centre i quin suport reben, com són les dietes, quins criteris se segueixen a l'hora de dutxar als usuaris, quants n'hi ha amb "contencions" i perquè, quin numero hi ha d'usuaris diagnosticats amb incontinències i quants del total de residents porten bolquers, quin nivell de baixes té el personal, quan a set l'última reunió general, quin nivell d'eficàcia tenen les reunions interdisciplinars (aquesta valoració seria del més interessant sentir-la de cada un dels assistents), quines són les últimes peticions que han fet els usuaris, quines són les peticions laborals i professionals que han fet els diferents col·lectius de professionals últimament, etc., etc., etc.
Evidentment, això es molt complicat, perquè és molt difícil conèixer en una simple visita tot allò que ningú explica. Vostè es trobarà al capdavant d'algunes residències (li desitjo que siguin poques) a directors que amb un gran somriure i un afinat cap a vostè sobrevinguda faran allò que fan sempre "sobreviure" davant de qui mana (i més ara). Persones que són al capdavant d'un centre del que poca cosa saben, o volen saber i incapaces de conèixer, aplicar o fer complir normatives, acords externs o interns. Directors que no parlen amb els padrins o el personal, ni saben de les seves necessitats, que no saben de quina forma està organitzat el seu centre o el seu personal, ni quines són les funcions d'aquest personal, ni si és millorable el seu calendari laboral (cartelleres), ni quin us fan dels equipaments del centre. Bàsicament, gent que ha descobert que la primera impressió és la que val, que s'ha de tenir tot per pugueu ensenyar, però que ningú constatarà si es porta a terme, això amb la seva antecessora funcionava força bé.
Desitjo sincerament que aquesta etapa que vostè i el seu equip comencen, estigui més propera a la realitat i a la gent, ficant al capdavant dels nostres centres a gent preocupada i interessada per la seva tasca o exigint-los-hi als que ja hi són. Fent una política de qualitat i de control que s'exigirà amb la mateixa fermesa als centres concertats, col·laboradors o propis. Fen dels nostres centres llocs de referència per la societat on la nostra professionalitat sigui l'actiu més gran que vostè pugui presentar-los i on els nostres majors se sentin respectats i considerats. Ja gent com jo que hem esperat molt temps un canvi, perquè ara no es notés res de res la seva arribada, seria molt decebedor i molt frustrant no poder avançar per camins de més sensibilització envers la nostra feina. Cal fomentar i exigir un major grau d'implicació a tots i més a aquells que són al capdavant perquè no siguin un fre ni una càrrega per tots aquells que creiem que tot pot millorar-se.
No soc res més que un auxiliar de geriatria, i com a part d'aquest col·lectiu que dins l'organigrama establert pels nostres centres estem ubicats a la base de la piràmide, fa que massa sovint aquells que estan a la cúspide ens escoltin poc i que la nostra opinió no es tingui gaire en compte a l'hora de decidir res (almenys a la meva residència). I curiosament aquest organigrama pensat envers l'atenció als nostres grans, no s'adona que els més propers, els que sabem com són, quines necessitats tenen, que els hi fa mal, o qui els ha fet mal, som nosaltres, i que els que portarem a terme quasi totes les indicacions o pautes de la resta de professionals del centre serem nosaltres, per la qual cosa qui no entengui ni sàpiga valorar la nostra feina, les nostres necessitats o les nostres demandes, no sabrà donar una bona assistència als nostres avis. Però potser això, no importa perquè no es veu.
Li desixo tota la sort, i espero que aquesta tasca que vostè comença ens porti a assolir una millora substancial dels nostres centres i de tot el que això comporta. Adeu i gràcies.
Soc un funcionari que fa vint anys que treballa per l'administració, desenvolupant la feina d'auxiliar de geriatria en una de les residències pròpies de la Generalitat. D'aquests vint anys, els deu primers van ser depenent de la Diputació de la meva província fins a ser traspassat jo i el centre a la Generalitat.
En aquests primers anys la meva feina es desenvolupava en un centre vell i poc adaptat a les necessitats dels padrins, que es compensava amb l'esforç d'uns treballadors motivats per donar a aquells padrins el millor que teníem: interès per fer-los la vida més agradable, voluntat de formar-nos i la complicitat d'uns superiors implicats en aconseguir millores pels padrins que ateníem i pels treballadors que els atenien.
Aquell asil on jo vaig començar a treballar s'ha convertit en una residència moderna, estèticament molt agradable, còmoda i dotada de molts més mitjans. Aquesta residència d'avui és el fruit de la feina de l'anterior govern, cosa absolutament lloable si no fos perquè no és més que una residència aparador, on la imatge i l'aparença estan per davant d'allò que és el més important de tot, padrins i treballadors.
Fa vint anys quan vaig començar a treballar quasi bé no teníem res i durant aquells primers deu anys, on tot el referent a padrins i residències estava molt verd, l'interès de tots plegats ens feia trobar solucions als problemes de tota mena que ens sorgien, i sense sabéreu vam gaudir de la satisfacció de treballar en equip. Avui es parla molt de la feina en equip, però la realitat és que s'imposen registres, procediments, protocols, organització, funcions, calendaris laborals, etc., sense consultar res. En aquells temps érem pocs per atendre a molts padrins i el sou no era res de l'altre món. Avui som un bon grapat de treballadors i els sous han millorat. Però la majoria dels que portem molts anys, hem perdut o estem perdent l'entusiasme per continuar fent camí, millorant les condicions dels nostres centres, usuaris i les nostres pròpies, que potser són les úniques que els interessen als que porten pocs anys en aquesta feina. Actualment, es troba molt a faltar, no sol en nosaltres sinó en els nostres tècnics i superiors, i això encara és més greu la IMPLICACIÓ amb el treball que ens toca fer dins de la feina de cada un i sumar-la al conjunt per enriquir-nos mútuament.
Vostè ara començarà a visitar les residències pròpies. Totes suposo que com la nostra estaran immaculades, amb un director disposat a ensenyar-li el bonic que ho té tot, presentant-li als padrins més presentables i als treballadors que per torn no els hi queda més remei que ser-hi, però segurament marxarà sense saber com funciona aquella residència, com està organitzada, quin fem dels equips informàtics, quin nivell d'informació tenen els padrins (no sol els de centre de dia), que relació tenen els familiars amb el centre i quin suport reben, com són les dietes, quins criteris se segueixen a l'hora de dutxar als usuaris, quants n'hi ha amb "contencions" i perquè, quin numero hi ha d'usuaris diagnosticats amb incontinències i quants del total de residents porten bolquers, quin nivell de baixes té el personal, quan a set l'última reunió general, quin nivell d'eficàcia tenen les reunions interdisciplinars (aquesta valoració seria del més interessant sentir-la de cada un dels assistents), quines són les últimes peticions que han fet els usuaris, quines són les peticions laborals i professionals que han fet els diferents col·lectius de professionals últimament, etc., etc., etc.
Evidentment, això es molt complicat, perquè és molt difícil conèixer en una simple visita tot allò que ningú explica. Vostè es trobarà al capdavant d'algunes residències (li desitjo que siguin poques) a directors que amb un gran somriure i un afinat cap a vostè sobrevinguda faran allò que fan sempre "sobreviure" davant de qui mana (i més ara). Persones que són al capdavant d'un centre del que poca cosa saben, o volen saber i incapaces de conèixer, aplicar o fer complir normatives, acords externs o interns. Directors que no parlen amb els padrins o el personal, ni saben de les seves necessitats, que no saben de quina forma està organitzat el seu centre o el seu personal, ni quines són les funcions d'aquest personal, ni si és millorable el seu calendari laboral (cartelleres), ni quin us fan dels equipaments del centre. Bàsicament, gent que ha descobert que la primera impressió és la que val, que s'ha de tenir tot per pugueu ensenyar, però que ningú constatarà si es porta a terme, això amb la seva antecessora funcionava força bé.
Desitjo sincerament que aquesta etapa que vostè i el seu equip comencen, estigui més propera a la realitat i a la gent, ficant al capdavant dels nostres centres a gent preocupada i interessada per la seva tasca o exigint-los-hi als que ja hi són. Fent una política de qualitat i de control que s'exigirà amb la mateixa fermesa als centres concertats, col·laboradors o propis. Fen dels nostres centres llocs de referència per la societat on la nostra professionalitat sigui l'actiu més gran que vostè pugui presentar-los i on els nostres majors se sentin respectats i considerats. Ja gent com jo que hem esperat molt temps un canvi, perquè ara no es notés res de res la seva arribada, seria molt decebedor i molt frustrant no poder avançar per camins de més sensibilització envers la nostra feina. Cal fomentar i exigir un major grau d'implicació a tots i més a aquells que són al capdavant perquè no siguin un fre ni una càrrega per tots aquells que creiem que tot pot millorar-se.
No soc res més que un auxiliar de geriatria, i com a part d'aquest col·lectiu que dins l'organigrama establert pels nostres centres estem ubicats a la base de la piràmide, fa que massa sovint aquells que estan a la cúspide ens escoltin poc i que la nostra opinió no es tingui gaire en compte a l'hora de decidir res (almenys a la meva residència). I curiosament aquest organigrama pensat envers l'atenció als nostres grans, no s'adona que els més propers, els que sabem com són, quines necessitats tenen, que els hi fa mal, o qui els ha fet mal, som nosaltres, i que els que portarem a terme quasi totes les indicacions o pautes de la resta de professionals del centre serem nosaltres, per la qual cosa qui no entengui ni sàpiga valorar la nostra feina, les nostres necessitats o les nostres demandes, no sabrà donar una bona assistència als nostres avis. Però potser això, no importa perquè no es veu.
Li desixo tota la sort, i espero que aquesta tasca que vostè comença ens porti a assolir una millora substancial dels nostres centres i de tot el que això comporta. Adeu i gràcies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Expresa tu opinion: